El compromís amb els valors democràtics, protagonista de la cloenda del col·loqui

Teresa Compte, fiscal Superior de Catalunya; José Maria Mena, president de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, i Miquel Caminal i Badia, director del Memorial Democràtic, han protagonitzat la cloenda del II Col·loqui Internacional Memorial Democràtic a l'Espai Memorial Democràtic (Via Laietana, 69, Barcelona).

Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic; Teresa Compte, fiscal Superior de Catalunya, i José Maria Mena, president de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, a l'acte de cloenda del col·loqui.

Caminal ha començat agraïnt la participació als assistents i ha expressat la seva satisfacció per com s'ha desenvolupat el col·loqui, que ha comptat amb gran afluència de públic al llarg dels seus tres dies de duració.

La història i el dret han estat les apostes d'aquest col·loqui, qualificat pel director del Memorial Democràtic com a "interdisciplinari". Caminal ha volgut posar de manifest, a mode de justificació d'aquest esdeveniment, que la institució que representa "no dicta el passat ni preveu el futur però sí que pot prevenir des de l'ètica".

Caminal també ha expressat que en el nostre país "no s'ha condemnat suficientment la dictadura" i que per avançar en la democràcia "cal una condemna total i conseqüent del règim franquista".

Per la seva part, José Maria Mena, president de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, coorganitzadora d'aquest esdeveniment, ha constatat que hi ha hagut "un especial interès en què el col·loqui fos decididament "plural" ja que "som demòcrates i juristes, per aquest ordre".

En la seva intervenció, Mena ha opinat que "el dret transicional és un pacte no equitatiu entre vencedors, que ho continuen sent avui, i vençuts". El president de l'Associació Catalana de Juristes Demòcrates s'ha acomiadat amb un missatge optimista i combatiu alhora, demanant "tenacitat" per "aconseguir fer avançar i conservar la passió democràtica, que enforteix la nostra capacitat de progrés". 

Aprofitem per agrair a totes les persones que han seguit el col·loqui des d'aquest blog i des del canal Twitter del Memorial Democràtic el seu interès. A tots, gràcies!

L’anul∙lació dels judicis i sentències del franquisme posa punt i final al col·loqui

L'última activitat del col·loqui ha estat la taula rodona L’anul∙lació dels judicis del franquisme, possibilitats i perspectives, moderada per Teresa Compte, fiscal superior de Catalunya.

Josep Mª Pijuan, president de la Secció 10 (Penal) de l’Audiència Provincial de Barcelona, ha iniciat la taula rodona anunciant la seva postura, que radica en la idea que "l'anulació dels judicis i sentències del franquisme és una qüestió política i no jurídica", tot recordant que el Tribunal Suprem és l'òrgan competent per  fer-ho i que mentre no sigui així, "continuen sent vigents i vàlides". Pijuan ha insistit en què "la Llei de la Memòria Històrica declara il·legítimes i injustes aquestes sentències".

D'esquerra a dreta, Josep Cruanyes, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics; Josep Maria Pijuan Canadell, president de la Secció 10 (Penal) de l’Audiència Provincial de Barcelona; Teresa Compte, fiscal superior de Catalunya; Clara Bayarri Garcia, magistrada de l’Audiència Nacional, i Francisco Muñoz Conde, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Pablo de Olavide (Sevilla) durant la taula rodona "L’anul∙lació dels judicis del franquisme, possibilitats i perspectives".

A més, Pijuan ha recordat que "no es pot confondre la il·legitimitat amb la nul·litat, ja que són conceptes jurídics totalment diferents". La seva tesi ha estat resumida en la següent frase: "La via legislativa és l'única via per aconseguir la nul·litat dels judicis i sentències franquistes, i l'altra és la iniciativa popular".

Francisco Muñoz Conde, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Pablo de Olavide (Sevilla), ha continuat la ronda d'intervencions, i no ha dubtat en afirmar que "tots els processos penals de la dictadura franquista han de ser considerats nuls de ple dret" ja que van ser "actes jurídics en Estat de no-dret".

Muñoz ha lamentat que no s'hagués reconegut la nul·litat durant la transició i també en democràcia, sobretot en l'àmbit legislatiu, i també considera que la Llei de la Memòria Històrica ha "desaprofitat l'ocasió per fer-ho".

El catedràtic ha comparat l'enderrocament del III Reich amb el final de la dictadura franquista, tot al·ludint que "Franco va morir al llit" i que això ha marcat una gran diferència entre ambdós països. Sense anar més lluny, Muñoz ha recordat que la finalització del règim nacionalsocialista es va produir en una "Alemanya vençuda" i que els aliats -els vencedors- van declarar nuls els processos i sentències nazis. De fet, tal i com ha recordat Muñoz, "al 1998 Alemanya va declarar nul·les les sentències penals des del 1933".

Muñoz ha acabat la seva participació a la taula rodona declarant amb fermesa que el fet que "no s'hagi declarat la nul·litat de les sentències franquistes és una vergonya" i que fer-ho suposaria "trencar definitivament amb el franquisme".

Un públic nombrós assisteix a la taula rodona "L’anul∙lació dels judicis del franquisme, possibilitats i perspectives".

Després ha estat el torn de Clara Bayarri Garcia, magistrada de l’Audiència Nacional, qui ha defensat la tesi que "la solució passa per la via judicial, cas per cas, perquè és el que sembla apuntar la Llei de la Memòria Històrica". En aquest sentit, Bayarri ha repassat les possibles vies per declarar, per la via judicial, la nul·litat dels judicis i sentències franquistes i obrir així un "camí d'esperança" que considera possible.

Josep Cruanyes, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, ha estat l'últim ponent que ha pres la paraula, tot afirmant que "l'entramat de repressió franquista conforma un pla de repressió que hem de considerar com un genocidi". Per Cruanyes, "les víctimes han estat ignorades, menystingudes. Què els hi queda a les víctimes i és urgent que es faci?". La resposta: anul·lar les sentències i judicis de la dictadura ja que, si no s'han processat els criminals, almenys, que les víctimes no se'n considerin".

Segons Cruanyes, "l'Estat ha tingut una postura contrària al reconeixement dels drets de les víctimes. Si ha passat tan temps, és la seva responsabilitat" i ha afegit que "no es pot admetre que la Fiscalia General de l'Estat vulgui fer passar gat per llebre i eviti fer la revisió d'aquests processos per manca d'objecte".

Així, amb un acord generalitzat sobre el que l'Estat i el Poder Judicial han de fer per restituir la dignitat de les víctimes, encara que sigui per vies diferents, han acabat les intervencions dels quatre ponents, que han donat pas a un debat amb el públic assistent.

La jurisdicció militar i els consells de guerra s'han posat sobre la taula en una nova sessió de ponències

Marc Carrillo, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra i vocal del Consell de Garanties Estatutàries, ha presentat i moderat les ponències que aquesta tarda han tingut lloc a l'Espai Memorial Democràtic en el marc del II Col·loqui Internacional Memorial Democràtic.

L'arquitectura de la repressió franquista ha continuat sent l'eix central de les ponències d'aquesta tarda, i així ho ha constatat Carrillo quan ha qualificat la repressió del règim franquista com un "sistema paralegal deshumanitzat".

D'esquerra a dreta, Alfons Aragoneses, investigador de la Universitat Pompeu Fabra; Marc Carrillo, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra i vocal del Consell de Garanties Estatutàries; Carlos Jiménez Villarejo, ex fiscal en cap de l’Audiència de Barcelona i ex fiscal en cap de la Fiscalia especial anticorrupció, i Juan José del Aguila, magistrat del Social, Madrid.

L'estat d'excepció durant la dictadura del general Franco ha articulat la ponència d'Alfons Aragoneses, investigador de la Universitat Pompeu Fabra. Va existir un estat d'excepció a Espanya durant més de 40 anys? Segons Aragoneses, la resposta és afirmativa, i ho ha demostrat amb el seu anàlisi del marc jurídic franquista basant-se en la definició d'un d'estat d'excepció com un estat que "genera un espai de no-dret des del Dret, on tot s'hi val". En altres paraules, "la vida d'una persona depenia de la voluntat d'un policia, un militar o un funcionari. Franco, Queipo de Llano i tants d'altres eren el Dret".

Tal i com ha volgut manifestar Aragoneses, l'Estat franquista va crear "lleis per legitimar aquest Estat del no-dret" en el qual es va "crear una categoria d'individus que van ser desproveïts de tots els drets: rojos, homosexuals, jueus...". Aragoneses ho ha exemplificat amb una declaració de Serrano Súñer: "Son rojos, no son españoles".

En aquest sentit, Aragoneses ha defensat la tesi que, tot i que la dictadura es va adaptar a un context canviant els anys 50 i 60, "van continuar aquests espais d'excepció". El sistema penal es va ampliar per a preservar la "pau social" i per "tancar o eliminar qualsevol element subversiu fins als anys 70". Les conseqüències: la vigència de camps de concentració i centres de reclusió per a mantenir "allunyats a ésser perillosos per al règim i la societat".

Aragoneses ha acabat la seva ponència amb una advertència: "Estudiar el passat ha de servir-nos com a vacuna per a aquest germen que també pot existir en democràcia".

Juan José del Águila, magistrat del Social de Madrid, ha prosseguit amb la seva ponència Els atestats policials i el Jutge Militar especial Eymar (1940‐1964). Del Águila ha estructurat la seva intervenció en tres apartats. El primer l'ha destinat a parlar dels atestats policials -que són el conjunt de diligències entorn d’un presumpte delicte fetes per la policia judicial- i les actuacions de la policia franquista, regulada per una llei del 1943 que especificava la seva funció: "Vigilar als enemics del règim". En aquest sentit, Del Águila ha remarcat que aquesta policia també actuava "fora de la pròpia legalitat franquista", que sempre primava "l'interès de l'Estat".

"Els cossos policials actuaven amb total impunitat, formant part d'una estratègia de dominació i control social", ha concretat el magistrat, qui ha destacat especialment el paper jugat per aquesta policia repressiva en l'aplicació sistemàtica de maltractament físics i psicològics als detinguts, que "no gaudien de cap garantia jurídica". Així doncs, les tortures eren, segons Del Águila, un mètode repressiu necessari per imposar la por social i la desmobilització de la ciutadania.

Assistents a les ponències de la tarda de divendres 11 de juny, celebrades a l'Espai Memorial Democràtic.

El segon apartat de la intervenció del magistrat ha donat a conèixer la funció i el paper col·laborador de la jurisdicció de guerra, amb l'actuació de jutges especials militars que van condemnar milers de persones a la pena capital. En aquest sentit, "els jutges instructors militars, que no eren ni jutges, van ser còmplices de les forces de seguretat de l'Estat franquista", ha subratllat Del Águila.

Un exemple il·lustratiu ha estat el cas del jutge militar especial Enrique Eymar Fernández als anys 40, objecte d'una investigació exhaustiva per part del magistrat. Eymar -el tercer apartat de la ponència de Del Águila- va ser designat jutge militar de presos polítics i del 1958 al 1964 va instruir centenars de milers de causes i de procediments. Per tant, les persones detingudes i processades van ser víctimes dels atestats policials, "sense fonament i absurds" i a uns consells de guerra instrumentalitzats com a eines per "exterminar l'enemic".

El general De la Iglesia també està sent estudiat pel magistrat i també va ser nombrat inspector de tots els jutjats d'espionatge de l'Estat franquista. En conclusió, Del Águila defensa el "caràcter col·lectiu de la repressió" i tant Eymar, com De la Iglesia i els atestats policials serveixen per a ampliar i aprofundir en l'anàlisi globalitzat de l'univers repressiu del franquisme.

L'última ponència, titulada Els Consells de Guerra sota el franquisme, d'aquest bloc ha estat a càrrec de Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal en cap de l’Audiència de Barcelona i exfiscal en cap de la Fiscalia especial anticorrupció. Jiménez ha començat lamentant que "no hi ha manera d'afrontar el franquisme d'una manera clara i directe a Espanya".

L'excepcionalitat de la jurisdicció militar i els consells de guerra han continuat sent tema d'ànalisi en la intervenció de Jiménez Villarejo, que ha qualificat el sistema implantat pels colpistes com la "negació del Dret tot i la seva aparença de validesa jurídica". Aquesta jurisdicció militar, segons Jiménez, és l'eix central de la "repressió brutal" que es va implantar a Espanya després de l'aixecament militar. L'exfiscal ha indicat una dada esfereïdora: des d'abril de 1939 fins al juny de 1944 "van morir a les presons franquistes 192.683 persones".

Per Jiménez Villarejo, "la guerra civil no es va acabar al 1939, sinó que fins l'any 1975 van existir noves formes de guerra" i ha afegit que "es va establir per llei el processament i afusellament dels inculpats en un consell de guerra". De fet, Jiménez ha matisat que "quan parlem de consells de guerra parlem de quelcom que no s'assembla en res a un tribunal".

Tant aquesta jurisdicció com els tribunals especials posteriors van executar una "política d'extermini dels republicans i demòcrates", ha finalitzat l'exfiscal, qui ha donat pas a un debat amb el públic assistent, que ha aportat també el seu punt de vista sobre l'arquitectura de la repressió franquista.

El poder judicial durant el franquisme i els conceptes d'indult, amnistia i prescripció, a debat

J. A. González Casanova, catedràtic de Dret Constitucional, ha estat l'encarregat de presentar i moderar el segon bloc de ponències d'avui divendres, que ha comptat amb la participació de Francisco José Bastida Freijedo, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat d’Oviedo, qui ha analitzat el poder judicial durant la dictadura franquista i ha compartit amb els assistents la seva tesi sobre la ideologia del Tribunal Suprem sota el règim de Franco.

Bastida ha començat recalcant que, tot i que l'arquitectura de la repressió corria a càrrec dels tribunals militars i de responsabilitat política, a finals de la dècada dels 50 el règim va intentar "institucionalitzar el poder judicial" per donar-li l'"'aparença d'una administració tècnica i no política".

D'esquerra a dreta, Alicia Gil Gil, professora titular de Dret Penal de la Universitat Nacional d’Educació a Distància; J. A. González Casanova, catedràtic de Dret Constitucional, i Francisco José Bastida Freijedo, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat d’Oviedo.

L'èxit i conseqüències d'aquesta operació de maquillatge ha centrat la resta de la ponència de Bastida, qui va dur a terme una investigació sobre el Tribunal Suprem en l'última etapa de la judicatura franquista, entre 1964 i 1975.

En aquest estudi va poder constatar que tot i voler donar una "capa de vernís" i donar la impressió que Espanya era un "Estat de Dret", el TS, creat per part dels tecnòcrates, va esdevenir un "nou instrument per reprimir el poble". Segons Bastida, el TS resolia els recursos presentats al Tribunal d'Ordre Públic i la majoria de sentències eren "confirmatòries total o parcialment" de les del TOP.

A més, tal i com ha concretat Bastida, "les sentències acostumaven a incloure descripcions de les qualitats del cap d'Estat, aspectes morals, què era el comunisme, etc." En definitiva, el nou TS "reforçava la impunitat del règim". Bastida ha explicat també la defensa de la "uniformitat nacional" imposada pel TS, un discurs molt proper als principis del Movimiento Nacional. Tot allò que atemptava contra aquesta unitat, doncs, "era subversiu".

Després ha estat el torn d'Alicia Gil Gil, professora titular de Dret Penal de la Universitat Nacional d’Educació a Distància, amb la ponència Indults, amnistia i prescripció dels delictes del franquisme. Gil ha realitzat un anàlisi jurídic extens i rigorós sobre el tractament jurídic del passat. Gil ha parlat del concepte de prescripció, amnistia, retroactivitat i Dret Penal Internacional per intentar respondre, des d'un punt de vista tècnic, a la pregunta de si és possible avui dia jutjar els crims comesos durant la guerra civil i el franquisme.

En aquest sentit, Gil ha posat de relleu les problemàtiques i dificultats jurídiques amb què s'ha trobat el jutge Garzón en el seu intent d'investigar aquests crims. De la seva intervenció destaca l'asseveració que "una amnistia absoluta com l'espanyola avui dia seria prohibida per la comunitat internacional" i que no és possible jutjar aquesta llei del 1977 amb el Dret Internacional actual", la qual cosa esdevé, entre d'altres, un dels principals obstacles per jutjar els crims del franquisme.

Experts historiadors analitzen la repressió franquista

L'arquitectura de la repressió franquista durant la guerra civil i al llarg de tota la dictadura ha estat el tema central de debat del primer bloc de ponències de la jornada d'avui, presentat i moderat per Borja de Riquer, catedràtic d’Història Contemporània de la UAB.

Paul Preston, historiador i catedràtic d’Història Contemporània espanyola, i Borja de Riquer, catedràtic d’Història Contemporània de la UAB.

La primera ponència l'ha ofert Paul Preston, historiador i catedràtic d’Història Contemporània espanyola, que ha començat exposant les motivacions -la reiterada "conspiració marxista, maçònia i bolxevic"- que van empènyer Franco, el general Mola i Queipo de Llano a sublevar-se l'any 1936 i com el seu particular punt de vista va servir per justificar l'aixecament militar, entès com un "acte heroic per salvar la pàtria".

El discurs del bàndol nacional era molt clar: "Exterminar l'enemic i purificar Espanya" dels elements nocius de l'esquerra. Per tant, segons ha explicat Preston, els "botxins" van dissenyar un "terror amb objectius a curt i llarg termini". Partint d'aquesta premissa, l'historiador ha repassat els primers mesos de la guerra civil, tot detallant quins mecanismes i instruments va utilitzar el bàndol nacional per instaurar el terror als territoris que anava "conquerint".

Preston ha posat de manifest com Franco va decidir "ocupar sistemàticament el territori per erradicar l'enemic". Les paraules del propi dictador expressen aquesta voluntat: "Ocuparé España ciudad a ciudad, pueblo a pueblo". Preston afegeix, a aquestes declaracions, que "Franco estava obsessionat en purgar Espanya" i que, amb els seus actes, va "condemnar als vençuts a l'exili interior" i va "rebutjar tota reconciliació".

Després ha estat el torn de Pelai Pagès, professor titular d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, qui ha donat una visió de síntesi de la repressió franquista des de l'inici de la guerra civil fins a la mort del dictador. De la seva intervenció, que coincideix plenament amb la ponència de Preston, cal destacar la voluntad de deixar constància de les contínues crides dels insurrectes a "aniquilar l'enemic".

Pagès ha enumerat els mecanismes de repressió de cada etapa del franquisme, començant pel conflicte i la dura postguerra. En aquest sentit, el professor ha destacat els més de 90.000 assassinats que es van produir a les zones controlades pel bàndol nacional durant la guerra.

Juntament a aquesta repressió física, Pagès ha subratllar que també es va posar en funcionament una "repressió econòmica", que incloïa  incautacions de béns, recollides de fons, etc.,  i depuracions. L'ensenyament i la cultura tampoc van quedar al marge de la maquinària repressiva del règim. Sobre la postguerra, Pagès sentencia: "L'Espanya insurrecte es va anar convertint en una gran presó" i destaca els més de 150.000 afusellats.

 

Durant les dècades següents, "els vencedors van continuar amb la seva pràctica repressiva per castigar als vençuts i evitar qualsevol resistència", afirma Pagès, qui puntualitza que durant el franquisme "les lleis es van anar adaptant a les necessitats repressives del règim". Així, a finals dels 60, i amb una oposició més organitzada, la dictadura va intensificar la seva pràctica repressiva, exemplificada, entre molts altres casos, en l'assassinat de Salvador Puig Antich.

Pelai Pagés, professor titular d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; Borja de Riquer, catedràtic d’Història Contemporània de la UAB; Fernando Martínez López, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat d’Almeria, i Manel Risques, professor titular d’Història de la Universitat de Barcelona.

Manel Risques, professor titular d’Història de la Universitat de Barcelona, ha pres la paraula amb la ponència Consells de guerra franquistes: canvi o continuïtat històrica?. Risques comença la seva intervenció repassant l'origen, raó de ser i evolució dels consells de guerra, l'"expressió màxima de la jurisdicció militar" i l'"element bàsic per legitimar el règim franquista". La "militarització de la societat" es considerava un "mal menor" per garantir l'ordre públic, ha assegurat.

 

Els consells de guerra, segons Risques, s'utilitzaven tant al segle XIX com durant la repressió franquista per la seva "rapidesa i la duresa de les sentències". Els acusats, a més, no tenien cap mena de "garantia jurídica". Per tant, i tal i com ha expressat Risques, durant el franquisme es van "industrialitzar" els consells de guerra sota el "criteri de venjança". La tesi defensada pel professor és que "el nombre i sistematització dels consells de guerra durant la guerra civil i la dictadura és incomparable amb el passat republicà i liberal".

Risques ha posat punt i final a la seva ponència amb una pregunta: "Es pot mantenir la legalitat de les sentències sorgides d'aquestes dinàmiques?"

L'última ponència ha estat a càrrec de Fernando Martínez López, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat d’Almeria, qui ha exposat com a exemple de la repressió franquista els Tribunals de responsabilitats polítiques a Andalusia (1939‐1945). Martínez ha volgut demostrar, amb la seva intervenció, com "la concepció totalitària de la justícia va ser un instrument de repressió eficaç i de llarga durada".

Martínez ha avançat algunes dades de l'estudi que, impulsat per la Junta d'Andalusia, investigadors de diferents universitats realitzen sobre la repressió a Andalusia  En aquesta línia, ha mostrat al públic assistent el mapa de fosses d'Andalusia, que n'agrupa 620.

Assistents a les ponències del matí de divendres 11 de juny, celebrades a l'Espai Memorial Democràtic.

A més de la repressió física, a Andalusia es va viure una repressió econòmica, concretada en la incautació de béns i propietats, que es va estendre fins la dècada dels 60. Ho va fer possible, segons Martínez, la creació del Tribunal de responsabilitats polítiques, els expedients del qual actualment són objecte d'estudi.

Segons Martínez: "El franquisme no va tenir prou en empresonar i afusellar, sinó que va crear una repressió complementària basada en la incautació de béns i sancions"; una repressió "silenciosa" que va fer possible que els vencedors obtinguéssin un autèntic "botí de guerra".

En aquest sentit, l'estudi al qual participa Martínez recull informació sobre la repressió física i econòmica, informes del Tribunal de responsabilitats polítiques, declaracions de testimonis, xarxes d'informadors...i ara també, tal i com ha anunciat el catedràtic, l'estudi inclourà el nom dels jutges que van participar de la maquinària repressiva.

Aquest bloc de ponències ha finalitzat amb un participatiu debat en què els assistents han pogut expressar els seus comentaris, dubtes i observacions als ponents.